divendres, 13 de setembre del 2013

“M’adormia corrent”



L’últim cap de setmana d’agost (la cursa va començar el divendres 30 i va acabar el diumenge 1 de setembre), el salouenc Eduardo Naya va fer realitat un dels somnis de la seva vida: córrer l’Ultra Trail del Montblanc. És a dir, prendre part en el campionat mundial oficiós de carreres de ultrarresistencia, participar en la cursa a peu més prestigiosa d’Europa. Una ultramarató de muntanya que consistia a córrer 168 quilòmetres amb 9.600 metres de desnivell al voltant dels Alps i creuant tres països: França, Itàlia i Suïssa. El Diari de Tarragona publica avui una entrevista amb Eduardo Naya, qui confessa que el moment més dur de la prova el va viure la segona nit, quan la son el vencia i, a causa de lesgotament, començava a patir al·lucinacions. Fins que va recobrar la fe en si mateix i el sentiment de derrota es va esvair miraculosament. Reprodueixo tot seguit l’entrevista que li ha fet el periodista Javier Díaz Plaza. Dalt, Eduardo Naya, només creuar la meta i haver assolit la seva gesta atlètica:

—En què pensava durant les 44 hores en què va completar l’Ultra Trail del Montblanc?
—En tot, en el diví, l’humà. Repasses com actues amb la família, amb els companys de feina, els amics, què és el pitjor que fas, en què podries millorar, si l’entrenament ha estat correcte... Quan comencen els dolors de cames entren els dubtes sobre si acabaràs o no, llavors et recordes de la teva fe i li demanes perdó per pensar-hi només en moments de dificultat i que, un cop més, et doni forces. Després penses en la família, els amics, i segueixes pas a pas, salt a salt.
—És una prova molt dura mentalment?
—El cap et juga males passades, no l’hem de deixar al seu aire. El cervell és el cavall, però hem de saber ser genets, és el cor i nosaltres els qui hem de manejar el cavall i controlar-lo. És fàcil dir-ho, però és complicat aconseguir-ho. La major part dels abandonaments d’atletes es van produir per motius mentals.
—Amb què es quedaria d’aquesta aventura?
—Amb l’arribada a Chamonix després de 44 hores, amb tot el centre tallat i tancat perquè entréssim els corredors, i no només els favorits, sinó també els del pilot, els anònims. Va ser molt emocionant, el públic ens animava cridant pels nostres noms (escrits en els dorsals).
—Quin va ser el moment més dur?
—La segona nit. Per qüestions de treball vaig arribar a lultra amb falta de son i ho vaig pagar. Encara que sembli increïble, m’adormia corrent, suposo que amb els ulls entreoberts. Les ensopegades em feien tornar a la consciència. Vaig patir principi d’al·lucinacions: veia cérvols, óssos, persones, cases... on només hi havia combinacions de pedres amb branques.
—El cansament passa factura...
—Tenia la temptació de tirar-me a l’herba com altres atletes per dormir una mica, però amb un fred gelador i la por d’estar massa estona, vaig preferir seguir. Va sortir el sol, es van suavitzar les temperatures, i a lacostar-me a la meta la son es va esvair.
—Que el va animar a participar en aquesta prova?
—Vaig córrer la meva primera carrera per asfalt, la mitja marató de Salou, fa onze anys. A partir d’aquí he evolucionat tant en distàncies com en terra. Vaig començar a sortir algun dia a trotar per les muntanyes i he acabat recorrent distàncies que semblaven impossibles. Córrer l’Ultra Trail del Montblanc és un somni, quan desperti hauré de buscar un altre repte.
—Com va ser la seva preparació prèvia?
—Llarga, constant i sense pausa. Vaig trigar dos anys per aconseguir els set punts necessaris per poder apuntar-te i entrar en el sorteig. Ens vam inscriure uns 5.000 per 2.300 dorsals disponibles. Corria aproximadament 70 quilòmetres setmanals amb fortes pujades per les muntanyes. Em sabia de memòria els camins de la Mussara.
—Això no és fàcil.
—Vaig fer carreres de 70 a 100 quilòmetres per anar acostumant el cos a passar els límits habituals, ja que a partir dels 40 quilòmetres seguir depèn del cap. En qualsevol cas, no conec cap meta important que no costi un gran sacrifici.

Perfil
Eduardo Naya va néixer a Saragossa el 1964, tot i que viu a Salou pràcticament des de llavors. Casat i amb dues filles, va practicar ciclisme de competició fins als 20 anys. Als 39, «en veure que no podia pujar amb una rentadora a un 4t pis sense ascensor», va decidir deixar de fumar i començar a córrer, passió que comparteix amb el Grup Esplai Salou. Acaba de completar l’Ultra Trail del Montblanc en una mica més de 44 hores.