Prova del poder dels hotelers és que són ells els qui decideixen quan comença i quan acaba
la temporada turística. Aquest any la temporada va acabar el passat 3 de
novembre, darrer dia del pont de Tots Sants. La qual cosa va suposar la fi del
contracte per a molts treballadors. Doncs bé, m’expliquen que hi ha hotels en què
la liquidació de la nòmina es va fer a data de 31 d’octubre. I que els tres dies
de més treballats l’empresa no els ha pagat. Evidentment que podien exigir-ne
el cobrament però els van deixar anar que, si reclamaven, igual no els cridaven l’any vinent.
Conec gent que treballa en hotels de Salou. A l’estiu, quan els veia tornar cap a casa, estaven rebentats. Els exploten. Els hotelers han descobert
que amb menys personal es pot fer la mateixa feina. O més, perquè hi ha la por a perdre el lloc de treball. Amb la qual cosa s’estalvien
diners; millor dit: guanyen més diners. Hi ha més formes d’explotació laboral que es practiquen en
hotels de Salou: els sous són els mateixos des de fa tres anys. Les hores
extres no es paguen. I m’han parlat d’un hotel (que no en deu ser l’únic, ja que
forma part d’una cadena) en què els obliguen a fregar el terra de genolls. Per
la senzilla raó que així és com els agrada als russos. La llista d’abusos
laborals fóra, si ens hi poséssim, molt llarga, inacabable, vergonyosa en la societat moderna i democràtica que diuen que som. Però el gran capital, el poder econòmic, els grups empresarials han
descobert una fantàstica fórmula per enriquir-se cada cop més. Es diu crisi. Amb l’excusa de
l’elevadíssim atur que patim, ho agafes o ho deixes. Així de fàcil. Perquè si no tu fas
la feina, darrere teu, miserable, hi ha 500 o 5.000 desesperats disposats a arrossegar-se més que tu. Els hotelers
s’enriqueixen cada cop més gràcies a la crisi. Tant de bo no s’acabi mai la crisi, pensen. Perquè gràcies a la crisi seguiran sense respectar els drets més elementals dels
treballadors. La seva cobdícia és insaciable i, si és menester, ressusciten
l’esclavitud. Cosa que ja han fet.
